Diari de Guerra/Agències.-El catedràtic emèrit d'Història Contemporània a la Universitat Complutense de Madrid, Julio Arostegui, ha editat 'Largo Caballero, El tesón y la quimera' (Debate, 2013), la promocionada com biografia definitiva d'un líder polític fonamental del segle XX espanyol.

Francisco Llargo Caballero (Madrid, 15 octubre 1869-París, 23 de març de 1946), anomenat 'el Lenin espanyol', va ser un sindicalista i polític, històric dirigent del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i la Unió General de Treballadors (UGT). Durant la Segona República Espanyola va ser Ministre de Treball (1931-1933) i President del Govern de la República (1936-1937).

En una entrevista a l'Agència Efe, l'historiador considera que la figura de Caballero ha estat avui "completament oblidada" pels seus successors, una persona amb una visió del proletariat "totalment impensable" actualment a les files socialistes. Arostegui manté que Caballero necessitava una investigació "una mica més equànime", i assegura que les diferents veus que l'acusen d'opinar una cosa i després la contrària "només es fixen en uns puntets aïllats de situacions històriques, no en tota la seva trajectòria" . La principal novetat de la biografia és tractar al personatge des d'una perspectiva que abasti la seva vida completa, no passatges aïllats d'aquesta.

'Oblidat pel PSOE'
A Caballero li deu el moviment obrer actual "la idea de l'autèntica missió del proletariat", assegura Arostegui, per precisar que aquest moviment "i més encara el PSOE" s'han oblidat "completament" d'un dels seus principals dirigents, i afegir que avui la seva visió "total" i de "honradesa" seria "impensable" entre els seus successors. "Encara que la història canvia i les situacions també, hi ha unes arrels històriques, intel·lectuals i polítiques que no es poden llençar a les escombraries", subratlla Arostegui, que considera que això no és només "un problema" per al partit sinó també "per al país ".

'Va aprovar reformes laborals impensables'

Dels seus diferents facetes com a president del Govern d'un país en guerra, pres en els camps nazis, exiliat republicà a França, ministre de Treball i líder de masses de les classes obreres, l'historiador es queda amb la seva "esplèndida" etapa com a ministre de Treball, en la que en només dos anys va aprovar reformes laborals "impensables" a l'època. Segons Arostegui, aquesta és "sens dubte" la seva obra "més perdurable", i recorda que tot i que algunes normes laborals que va impulsar van ser derogades posteriorment, altres van romandre fins i tot durant el franquisme, com la creació de delegacions de treball o col · locar a l'Estat al centre de les relacions laborals.

Un altre dels tòpics que aclareix aquesta nova biografia és el seu apel·latiu de "Lenin espanyol", que Caballero va definir alguna vegada com "una estupidesa" i que va atribuir al Partit Comunista, en considerar, segons Arostegui, que "no hi havia cap cabdill del tipus de Lenin en el moviment socialista espanyol ".

La seva imatge de "integritat, de lliurament absolut a la causa de la classe obrera" és sobre la qual ha volgut aclarir l'autor, que recorda que defineix molt bé "el seu esperit de classe obrera" el fet que, després d'haver tingut tants càrrecs de responsabilitat, es definís com "estucador de professió", una concepció humil "que avui ha desaparegut completament".

Lider de masses i president del Govern de la República

Caballero ja va participar en la primera vaga d'obrers de la construcció l'any 1890 i es va afiliar al PSOE en 1894. Va participar en el Comitè que va organitzar la vaga general revolucionària de 1917 i, després del fracàs de la mateixa, va ser condemnat a cadena perpètua i internat al penal de Cartagena. No obstant això, va ser posat en llibertat en resultar elegit diputat a les eleccions celebrades l'any següent. A la mort en 1925 de Pablo Iglesias, fundador del partit, li va succeir al costat de Julián Besteiro al capdavant de la UGT. Va ser vicepresident (1908-1918) i secretari general (1918-1938) de la central sindical socialista. Va ser partidari de mantenir una certa col·laboració d'UGT amb el govern dictatorial del general Primo de Rivera i va advocar després per un pacte amb el Partit Comunista i amb el sindicat anarquista CNT. Això va motivar una agra polèmica amb Indalecio Prieto. El 4 de setembre de 1936, ja en plena Guerra Civil, va ser designat cap del govern i ministre de la Guerra.

La insurrecció protagonitzada pel POUM i la CNT que es produeix a Barcelona el maig de 1937 i la negativa de Llargo Cabllero a signar la il·legalització del POUM enfront de pressions soviètiques són utilitzats pels socialistes lleials a Indalecio Prieto, els comunistes del PCE i els republicans d'esquerres amb el suport d'Azaña com a pretext per provocar una crisi governamental i forçar la seva dimissió, sent substituït al capdavant del govern per Negrín. El 1939, després de la derrota republicana, es va exiliar a França. Va passar la major part de la II Guerra Mundial en un camp de concentració, alliberat al final de la mateixa per l'Exèrcit Roig. Va morir a l'exili a París.