Diari de Guerra (Andreu Caralt).-04/11/2014.-Gustavo Cabarcos és argentí. Viu a Buenos Aires. Fa uns anys decidí investigar la seva història familar, una recerca que el va dur a terres gallegues, d’on eren originaris els seus avis. “La meva àvia va néixer a As Neves, Pontevedra. Quan vaig arribar a la plaça del poble vaig descobrir a la façana de l’església el nom gravat del meu tiet avi però ratllat amb pintura juntament amb el d'altres caiguts”. El descobriment va activar la seva curiositat. Va preguntar per ell a l’ajuntament però no van trobar la seva acta de defunció, “em van dir que en haver caigut en batalla el cos no havia estat recuperat i per tant no existia acte de defunció”.

De retorn a Buenos Aires va trucar a la cunyada del seu tiet avi i la memòria de Manuel Ubeira Vázquez va començar a sortir de l’oblit. Nascut el 1909, era músic com el seu pare i tocaven plegats en una banda de música de Madrid el clarinet i el saxofon, potser en la Banda Sinfònica Municipal de Madrid. Una de les seves actuacions fou a Melilla, circumstància de la qual Cabarcos en conserva una fotograifa.

Els seus dos germans, camperols pobres d’una zona dedicada a la vinya, van emigrar a Argentina, “una d’elles la meva àvia”, a treballar de qualsevol cosa. Manuel, però, va romandre a Espanya, potser per realitzar el servei militar. Posteriorment, va decidir seguir el mateix camí i marxà per retrobar-se amb els germans i uns tiets que ja vivien a Amèrica. “Els tiets van tenir la idea de visitar els parents i ell s’hi va afegir per veure a la seva mare. Els tiets, però, van desistir del viatge. En canvi, ell el va concretar”. Era un viatge d’anada i tornada. “La seva intenció era viure a Argentina, a Espanya no hi havia treball”.

A la casa natal de As Neves només hi vivia la seva mare, de 58 anys, i una germana de 27. “El meu besavi havia emigrat a Brasil i allí havia mort per malaltia”.
Estant de visita al poble, va ser cridat a files pel bàndol nacional. Obligat, fou enviat al front de guerra, on va combatre, i posteriorment el van dur a la batalla de l’Ebre. Els germans van rebre una carta de Manuel acomiadant-se perquè el duien a la batalla de l’Ebre “d’on ningú en sortia viu”, va escriure.

La família no sap en quina unitat franquista va lluitar, ni quan va arribar al front, ni quan va morir, ni on està el seu cos, ”mai se li va donar sepultura en un lloc conegut. Les seves restes van quedar al camp de batalla”. Manuel tenia 29 anys.

El seu germa va maleir la mala sort d’anar de visita a veure a la seva madre i de ser cridat a la guerra quan el seu desig era tornar a Buenos Aires i començar una nova vida allí. No es van poder acomiadar del seu germà ni tampoc mai han pogut recuperar les seves restes. Malgrat el dolor, la família mai va fer gestions per recuperar el cos.

Ha estat Gustavo, la generació dels néts, qui ho ha fet. Ha viatjat dos cops a Espanya i ha aconseguit que el seu record perduri per sempre al Memorial de les Camposines, a la Terra Alta, antic front de la batalla, on el passat mes d’octubre s’hi va inscriure el seu nom en una placa, al costat de 39 soldats dels dos bàndols desapareguts a la batalla de l’Ebre. Diari de Guerra va publicar la imatge i Gustavo, des de l’altre punta del món, la va veure. “En el proper viatge potser vindre a veure personalment la placa i conèixer el lloc”.