Josep Pallach (Figueres, 10/02/1920 - Esclanyà (Girona), 11/01/1977)

Josep Pallach i Carolà va néixer el 10 de febrer de 1920 a Figueres. Fill d'una família pagesa modesta, s'afilia als 14 anys al Bloc Obrer i Camperol, dirigit per Joaquim Maurín i el 1936 es va unir al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), del qual en fou secretari de les joventuts a Figueres. Participa en diversos actes públics al costat d'Andreu Nin. Quan esclatà la guerra civil espanyola es va enrolar en la 27a Divisió, però el seu pare li ho va impedir, ja que encara era molt jove.

Durant la guerra civil, forma part del comitè local de Cultura i Art, encarregat de salvar el patrimoni cultural i artístic de l'Alt Emporda. Després dels fets de Maig de 1937, durant els quals defensà els locals del POUM de Figueres, s'amagà a Roses, on féu de mestre en una escola de la CNT, sindicat al qual s'afilià. El gener de 1938 fou mobilitzat i va romandre en un batalló de càstig controlat pel PSUC. Acabada la guerra, s'exilià a França i fou internat a diversos camps de concentració a la costa.

Més tard es llicencià en Filosofia i Lletres en la Universitat de Montpeller. En esclatar la guerra mundial va participar en el grup de resistència Martin, encarregada d'ajudar a travessar la frontera aviadors anglesos abatuts, i també formà part del Front de la Llibertat. Ambdós havien estat creats per l'antic company del POUM Josep Rovira i Canals.

El 1942 la Gestapo va descobrir la xarxa i va travessar la frontera clandestinament per Banyuls de la Marenda i va retornar a Catalunya, on va participar en la I Conferència Nacional del POUM a Valldoreix (novembre de 1943) on fou elegit membre del primer Comitè Executiu de l'interior. Aprofità el seu càrrec per a proposar l'abandó de les tesis leninistes i adoptar un socialisme més obert als nous corrents polítics. El juny de 1944 va participar en la II Conferència de Barcelona on es confirmà la seva pertinença al Comitè Executiu. El 24 de desembre del mateix any fou detingut per la policia mentre dinava en un restaurant de Barcelona. Fou empresonat a Figueres i a Girona, d'on s'escapolí el febrer de 1946 en una sonada evasió amb altres presos.

Retornà a França i s'afilià al Moviment Socialista de Catalunya, constituït el gener de 1945 per Rovira amb antics militants del POUM, de la Unió Socialista de Catalunya (USC) i de la Federació Catalana del PSOE a l'exili francès. S'instal·là a París, on estudià pedagogia i psicologia a la Sorbona i treballà com a mestre a l'Escola de Periodisme. Entre 1946 i 1948 realitzà diversos viatges clandestins a Catalunya per a constituir nuclis del MSC a l'interior. El 1948 es casà amb Teresa Juvé, amb qui va tenir una filla, Antònia. Professionalment féu de pedagog a diverses ciutats franceses.

El 1962 entrà clandestinament a Catalunya per tal de col.laborar en la constitució de l'Aliança Sindical Obrera (ASO). El 1966, arran de l'escissió soferta pel MSC, passa a encapçalar el sector que defensava el socialisme moderat enfront del sector més radical liderat per Joan Raventós. El mateix any 1966, mentre era jutjat a Espanya per pertànyer a l'ASO, creava amb membres de l'ERC, Acció Catalana i la CNT el Secretariat de la Democràcia Social Catalana. El 1970 retornà definitivament a Catalunya. Fou professor d'Història de l'Educació a la Universitat Autònoma de Barcelona, el 1972 contribuí a la creació de l'Escola de Mestres de Sant Cugat i el 1975 es doctorà.

El 10 de novembre de 1974 participà activament en la constitució, a Montserrat, del Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya (RSDC), amb el sector del MSC que havia encapçalat, per tal de diferenciar-se definitivament del corrent de Raventós, anomenat Convergència Socialista de Catalunya, i amb la idea de constituir un Partit Socialista Català autònom. També s'hi aplegaren un sector d'ERC dirigit per Heribert Barrera, el grup d'orientació cristiana dels Socialistes Demòcrates Catalans, i el Bloc Popular de les Terres de Lleida. Participà en la constitució del Consell de Forces Polítiques de Catalunya l'hivern de 1975, plantejant el restabliment de la Generalitat Republicana i el retorn del president Josep Tarradellas.El gener de 1976, en el segon congrés del Reagrupament, fou elegit co-president, conjuntament amb Josep Verde i Heribert Barrera.

El maig de 1976 el Reagrupament Socialista es transformà en PSC-Reagrupament del que el 9 de gener de 1977 en fou elegit secretari general. Però l'endemà, a la cloenda del congrés es va sentir indisposat i es va desmaiar a les portes de l'hospital Bellvitge, on va morir. La seva mort va ocasionar una commoció extraordinària. El cadàver seria exposat al local del Partit a Barcelona i enterrat a Esclanyà. Posteriorment se l'ha honorat amb la dedicatòria del seu nom a carrers i places, així com diverses institucions socials, i amb actes commemoratius que el recorden. L'any 2012, a Palafrugell, s'ha constituït la Fundació Pallach centrada en l'educació des d'un punt de vista transversal. És considerat l'exponent màxim de l'anomenat socialisme reformista, catalanista i partidari d'un solució federal per l'Estat espanyol. Va publicar nombrosos treballs, tant de teoria política com de pedagogia.

Bibliografia: Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans (Maria Teresa Martínez de Sas, Pelai Pagès) d'Edicions Universitat de Barcelona-Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2000 ---- Fundació Josep Pallach