Francisco Boix Campo (Barcelona, 14/08/1920 - París, 04/07/1951)

Reporter gràfic. De ben petit, el seu pare, sastre de professió i home d'esquerres, li inculca l'amor per la fotografia. La vocació es converteix en professió amb l'afiliació a les joventuts comunistes, on inicia la seva trajectòria professional com a fotògraf en el diari Juliol, òrgan oficial del partit. Al front retrata la batalla i la caiguda de l'exèrcit republicà. Com tants milers de persones, s'exilia a França. Però la defensa del país davant l'ocupació nazi, l'obliga a incorporar-se a les companyies militaritzades de treball, si no vol ser retornat a Espanya. Destinat a Combrimond, els nazis acaben apoderant-se del camp i Francisco és enviat al stalag de Mulhouse. El seu destí però és el camp de concentració de Mauthausen. El 27 de gener de 1941, amb el número 5185, és registrat. Durant els propers quatre anys treballarà primer com a intèrpret d'alemany, llengua apresa rudimentàriament durant la seva estada al stalag; i posteriorment, com a fotògraf al Departament d'Identificació.
Al camp, els republicans espanyols s'organitzen com a resistència. L'objectiu principal: poder ajudar i salvar el major nombre de compatriotes. El pas del temps i la dificultat de la situació no dóna peu al positivisme. Es desconeix com es succeiran els fets i qui sobreviurà. Boix i l'organització consideren adient fer-se amb els clixés de les fotografies, com a testimoni dels fets viscuts per poder donar-los a conèixer, en cas que algú sobrevisqui. El problema radica en amagar el material. Al principi opten per ocultar-lo dins del camp, però a mesura que la derrota alemanya sembla més propera, decideixen treure'l de Mauthausen. Amb l'ajuda dels poschacher, un comandament compost pels fills adolescents d'espanyols republicans que treballa en una pedrera a l'exterior, aconsegueixen extreure'l i amagar-lo al jardí de la senyora Pointner, una austríaca d'esquerres col.laboradora dels joves. És el mateix Boix, dies després de l'alliberació de Mauthausen a principis de maig, qui va a buscar els negatius. Allà mateix, positiva les primeres fotografies i inicia la tasca d'identificar i documentar cadascuna de les imatges.
Posteriorment, el gruix dels espanyols es desplaça a França i reprèn l'activitat política. Les relacions amb el partit comunista però no són tan bones com voldrien. Influenciats per Stalin, s'acusa als presoners de traïdors. De retruc, l'interès per la informació, documents i fotografies, és nul. El revés però no enfonsa Boix, qui decideix publicar les imatges a la revista Regards, commocionant a la població mundial.
Amb el judici de Nuremberg a l'octubre de 1945, l'acusació francesa sol.licita que Francisco Boix es personi en el judici en qualitat de testimoni de càrrec. Les seves declaracions i imatges denuncien el coneixement i participació de personatges com Speer i Kaltenbrunner en els camps de concentració. Temps després, la seva contribució en el judici de Dachau és també indispensable en la condemna nazi.
De retorn a França, comença a treballar convergent la militància política amb la fotografia en el diari Humanité, òrgan central del partit comunista francès. Serà cobrint el tour de França de 1948, quan Boix emmalalteix. Dos anys després, la malaltia desemboca en mort. A l'edat de 30 anys, el 04 de juliol de 1951 a París, desapareix un dels majors testimonis gràfics de la història d'Europa del segle XX.