Josep Maria Planes (Manresa, 31/01/1907 - Barcelona, 24/08/1936)

El manresà Josep Maria Planes i Martí (1907-1936) va ser un escriptor brillant, innovador, avançat a la seva època i un dels millors periodistes de Catalunya. Iniciador del periodisme d'investigació al nostre país, va tenir trajectòria professional curta, però brillantíssima.

Va iniciar la tasca periodística el 1924, a Manresa a les pàgines d'"El Pla de Bages" amb només 17 anys. Dos anys després, amb només 19, va fer el salt a Barcelona, on va fer una carrera fulgurant que el va portar a fundar i dirigir la revista "Imatges" als 23 anys; a ser director de l'històric setmanari humorístic "El Be Negre" als 24 anys; i a col·laborador assíduament amb les publicacions més prestigioses de l'època com "La Rambla", "Mirador" i "La Publicitat".

Era un escriptor capaç d'utilitzar i aprofitar eficaçment múltiples registres de l'idioma; de parlar de gairebé tot amb una prosa brillant. Així, va escriure des d'unes innovadores cròniques esportives, fins a unes reflexions lúcides i compromeses sobre l'actualitat política dels anys 30. Destaca especialment el seu retrat del món noctàmbul barceloní recollit en l'obra "Les nits de Barcelona", considerat el seu millor treball literari.

Planes també va conrear la literatura de creació. Va escriure narracions, contes i l'any 1930 s'inicia en el món del teatre estrenant dues obres: "L'home que s'havia de morir" i "Qui l'ha vist i qui el veu!". El 1932 n'estrena una altra: "Un dinar fred". I el 1933, la darrera: "Amor".

Va ser, però, la seva faceta de periodista d'investigació el que va marcar la seva vida. Va publicar grans reportatges a "La Publicitat", d'entre els quals sobresurt la sèrie "Els gàngsters de Barcelona" i "L'organització de l'anarquisme a Catalunya i a Espanya", en què denuncia la vinculació entre la FAI i el pistolerisme.

El 28 d’abril de 1936, eren assassinats els germans Miquel i Josep Badia. Miquel era el cap de les Joventuts d’Estat Català; com a responsable dels serveis d’ordre públic de la Generalitat havia combatut durament el pistolerisme, fet que havia comportat que rebés diverses amenaces, especialment de la FAI.

Aquest assassinat, que va produir una gran commoció en la societat catalana, va indignar enormement el periodista manresà, que l’endemà mateix escrivia: “Mentre no se’ns demostri el contrari, hem de creure que a Miquel Badia l’han assassinat els que, des de fa dos anys, en públic i privat, l’amenaçaven de mort”. Aquestes declaracions van provocar una dura reacció del diari de la CNT “Solidaridad Obrera”, que convidava Planes a indicar els noms dels autors de l’assassinat.

Planes es trobava pràcticament sol com a denunciant d’aquests crims. Només Tísner, des de “La Rambla”, i Antoni Rovira i Virgili, des de “La Humanitat”, l’acompanyarien en la investigació i les acusacions contra -en aquest cas concret-, el Sindicat de Transports de la CNT, dominat per la FAI, responsable dels fets. Ningú més. Cap altre periodista. Cap altre mitjà. 

Amb la sublevació militar i l'inici de la revolució a Catalunya, Planes s’hagué d’amagar forçosament, ja que pel fet d’estar amenaçat de mort des de feia temps per la FAI, sabia que era una de les víctimes més buscades pels escamots, que s’havien fet amos del carrer. Aquelles dues sèries d’escrits sobre l’anarquisme i els articles sobre l’assassinat dels germans Badia l’havien convertit en objectiu prioritari de l’organizació.

Aleshores el manresà se n’anà uns dies al mas les Planes. El periodista tornà a Barcelona, on s’amagà primer a casa del pintor Francesc Fontanals, i després en un pis del carrer de Muntaner, que li havia trobat Mercè Devesa, aleshores companya de Josep Maria de Sagarra, a qui Planes havia anat a demanar ajuda.

Del pis estant Planes va cometre l’enorme imprudència en aquells dies de sortir al balcó. Algú el devia veure i potser pensant que era un capellà amagat, el va denunciar. Un escamot el va anar a buscar. En arribar al pis, s’emportaren la sorpresa que no es tractava de cap capellà, sinó -ni més ni menys- de l’articulista que els havia denunciat i criticat insistentment i contundentment. El feren entrar al seu cotxe i a la carretera de l’Arrabassada li dispararen set trets de bala. Era el 24 d’agost de 1936. El seu amic Tísner va reconèixer el seu cadàver a l’Hospital Clínic.

Planes es convertí així en la primera víctima del periodisme català, víctima de la fermesa i integritat amb la qual exercia el periodisme d'investigació.

Fonts: Joaquim Aloy. Web de Josep Maria Planes i Martí. Escriptor manresà (1907-1936). Pioner i víctima del periodisme d'investigació