Randolfo Pacciardi (Giuncarico di Gavorrano, 01/01/1899 - Roma, 14/04/1991)

Polític, periodista i advocat. Compromès amb els valors democràtics i republicans, s'allista voluntàriament a la Primera Guerra Mundial a l'edat de 16 anys. Al seu retorn, es llicencia en Dret a la Universitat de Roma i funda el partit "Italia Libera". L'arribada de Mussolini al poder i la condemna a 5 anys de presó, el porten a l'exili on és nomenat secretari del PRI. Resideix a Àustria, Suïssa i França fins al 1936, any en què es desplaça a Espanya per intervenir en la guerra a favor de la causa republicana. Integrant de les brigades internacionals, Pacciardi esdevé comandant del batalló Garibaldi. Participa en diferents batalles com les de Madrid al Cerro de los Ángeles i la de Puerta del Hierro, a ciutat universitària. Ascendit a tinent coronel a Pozuelo, és cap de batalló a Boadilla del Monte, Majadahonda i Mirabueno. Ferit en una galta i una orella a la batalla de Jarama, es trasllada a París per guarir-se. Retornat a Espanya, participa en els últims enfrontaments de la batalla de Guadalajara i en el front de Morata de Tajuña i Casa de Campo.
El seu compromís al front espanyol s'interromp quan Stalin ordena la repressió dels anarquistes i dels comunistes dissidents del POUM. Pacciardi s'oposa a la decisió i abandona la lluita a Espanya. Retorna a França on dirigeix el setmanari de lluita antifeixista i antinazista Giovane Europa, per recalar posteriorment a Algèria i Marroc, des d'on emigra cap als Estats Units, país on esdevé dirigent de la "Mazzini Society".
Al 1944 torna a Itàlia. Al maig de 1945 és nomenat secretari del Partit Republicà Italià i director del quotidià La Voce Repubblicana. L'any 1947 esdevé vicepresident del Consell de Ministres i al 1948 és elegit Ministre de Defensa, cartera des d'on promulga el seu interès per l'ingrés d'Itàlia a la OTAN.
Durant aquests anys les seves posicions anticomunistes es radicalitzen. Sorgeixen les primeres polèmiques amb els socialistes, comunistes i fins i tot, integrants del seu propi partit que no veuen amb bons ulls els seus mètodes autoritaris, generalment en perjudici dels vaguistes o manifestants. En resposta a les crítiques, s'oposa a la formació i aliança de centreesquerra liderada pel nou cap de partit, Ugo la Malga. Les seves disputes amb ell li valen l'expulsió del partit. Foragitat del seu propi grup, forma la Unió Democràtica per a la nova República, partit que proposa modificar l'ordenament institucional italià en benefici d'una república institucional. La línia cada cop més dretana que va adquirint el partit, juntament amb l'afiliació de cada cop més simpatitzants feixistes, el porten a dissoldre'l. Anys més tard, sol.licita ser readmès al Partit Republicà. Al 1981 funda un nou diari, L'Italia del popolo, rotatiu que dirigeix fins a la seva mort, deu anys després.