Rosario Sánchez Mora (Villarejo de Salvanés, 21/04/1919 - Madrid, 17/04/2008)

Miliciana. A l'edat de 16 anys es trasllada a viure a Madrid on resideix amb un matrimoni del poble, veïns dels seus pares. S'uneix a les Juventuts Socialistes Unificades i amb l'esclat de la guerra civil s'allista a les milícies obreres del cinquè regiment, l'anomenat El Campesino, amb destinació al front de Somosierra per defensar l'embassament de Lozoya de les tropes de Mola. Sense coneixements militars, se la instrueix en la fabricació de bombes, i manipulant un explosiu, perd la mà dreta. Recuperada de les lesions, treballa en el Comité de Agitación y Propaganda per prosseguir com a encarregada de la centraleta de l'Estat Major Republicà a la Ciudad Lineal de Madrid on coneix a Vicente Aleixandre, Antonio Aparicio i Miguel Hernández, qui li dedica el poema "Rosario, dinamitera".
Un any després retorna al front a l'ofensiva de Brunete com a cap de carteria de la 46 División, el seu antic regiment. La batalla acaba en derrota per al bàndol republicà que es retira a Alcalà de Henares. A la ciutat madrilenya es casa el setembre de 1937 amb en Francisco Burcet, un sergent de la secció de muleros. La seva vida com a parella però s'esquinça ràpidament. El 21 de gener de 1938 el seu marit marxa al front d'Aragó estant ella embarassada. Rosario per la seva part, comença a treballar a les oficines de Dolores Ibarruri a Madrid, reclutant a dones per cobrir les vacants deixades pels marits a les fàbriques i tallers. El 22 de juliol de 1938 neix la seva filla Elena.
La pèrdua de la batalla de l'Ebre i la caiguda de Madrid el 29 de març de 1939 acceleren els esdeveniments. Sense poder-se comunicar amb el seu marit, sola i amb una criatura, decideix marxar cap a València per reunir-se amb el seu pare. Confiada que els republicans seran evacuats via mar, es refugien en el port d'Alacant. Contràriament, són detinguts per les tropes franquistes i enviats al camp de concentració de los Almendros on el seu pare és afusellat, i ella és empresonada a la presó provincial d'Alacant. La dificultat dels nacionalistes per poder identificar als partidaris republicans, els porta a alliberar presos amb l'objectiu que siguin els propis conciutadans qui els delatin, com així li succeeix a Rosario quan retorna al seu poble. Denunciada per alguns veïns, novament és empresonada. Comdemnada a pena de mor, se li commuta la pena a 30 anys de presó i inicia, aleshores, el seu periple presidiari per les presons de Getafe, Ventas, Durango, Orué i Saturrarán.
No és fins al 1942 quan pot sortir de la presó, recollir la seva filla i instal.lar-se a Madrid a casa de Rufina Núñez, una companya de presidi, militant del partit comunista, amb qui col.labora repartint el diari Mundo Obrero.
A la mateixa època li arriben notícies del seu marit, qui acaba de sortir de la presó de Barcelona i que està legalment casat i amb dues criatures. El seu anterior matrimoni com a matrimoni civil, no té validesa.
Intentant refer la seva vida, inicia una breu relació amb el cunyat de Rufina amb qui té una filla.
Sense recursos econòmics i amb dues criatures per mantenir comença a treballar venent tabac americà d'estraperlo als carrers de Madrid. Anys més tard, aconsegueix fer-se càrrec d'un estanc, tasca que realitza fins a la seva jubilació.
Rosario mor el 17 d'abril de 2008. Mancaven quatre dies pel seu aniversari. Hauria fet 89 anys.