Miguel de Unamuno (Bilbao, 29/09/1864 - Salamanca, 31/12/1936)

Filòsof i escriptor. Va estudiar Filosofia i Lletres a Madrid. Fou catedràtic de grec de la Universitat de Salamanca i rector des del 1901 al 1914, any en què fou destituït de la direcció per raons polítiques. Les seves crítiques a la monarquia d'Alfons XIII i a la dictadura de Primo de Rivera, el comdemnaren del 1924 al 1930 al desterrament forçat a Fuerteventura i, posteriorment, voluntari a França. Caiguda la dictadura retorna a Salamanca on participa en política com a regidor de la conjunció republicà-socialista. La República li restitueix el càrrec de rector i el nomena l'any 1935 ciutadà d'honor. Però malgrat ser el propi autor qui proclama la República a Salamanca el 14 d'abril - comienza una nueva era y termina una dinastía que nos ha empobrecido, envilecido y entontecido- es mostrarà crític i en desacord amb la reforma agrària, la política religiosa, la classe política, el govern i Azaña. El seu progressiu desinterès i desencantament amb la república, el condueix a recolzar la sublevació franquista per considerar-la apta per a la "reconducció d'un país desorientat i perdut". El seu entusiasme però serà transitori. Factors com el rol de la repressió a Salamanca amb l'empresonament, tortura i mort dels seus propis companys i amics, el porta a penedir-se públicament en l'acte d'obertura del curs acadèmic, el 12 d'octubre del 1936, del seu recolzament a la sublevació i a enfrontar-se verbalment amb els falangistes. Destituït del càrrec de rector el 22 d'octubre, és reclòs per arrest domicilari fins a la seva mort el 31 de desembre.

Unamuno va cultivar tots els gèneres. Novel.les com Paz en la guerra (1897), Niebla (1914); poesia com El Cristo de Velázquez (1920); o teatre, com Fedra (1918), en són exemples.

La temàtica principal de la seva obra gira entorn dos eixos: el problema d'Espanya i el sentit de la vida humana. La preocupació per Espanya el condueix a una constant recerca de la història i la cultura. Conegut és el seu amor pel país amb el crit: "¡Me duele España!; i abundants són els assajos com Andanzas y visiones españolas (1912), En torno al casticismo (1895) ... Respecte al sentit de la vida humana, el seu pensament filosòfic està immers d' un vitalisme precursor de l'existencialisme modern. La vida de l'ésser humà, els seus anhels i angoixes, i la problemàtica de Déu i la immortalitat constitueixen la seva temàtica amb obres com Del sentimiento trágico de la vida (1913) i La agonía del Cristianismo (1925), entre d'altres.