“Aquesta obra, escrita per un reclús membre del Batalló Disciplinari de Soldats Treballadors Penats núm. 95, que va treballar en les obres que conduïen al mausoleu del monestir, té l’objectiu estratègic d’impedir que els crims del franquisme s’oblidin. No es tracta de jutjar als qui de forma sistemàtica, des del primer moment, van traçar un pla d’extermini dels seus oponents polítics. Es tracta tot just que la societat compleixi amb el legítim deure de reconèixer els sofriments dels derrotats, de permetre’ls reconstruir els itineraris personals dels seus desapareguts, de recollir les restes de les seves víctimes i de donar-los una sepultura decent. Drets que els vencedors van tenir al segle passat, recent establerta la “victòria” i els vermells, ateus, assassins, separatistes, antipatriotes i maçons encara no. Aquesta injustícia hauria d’haver estat una prioritat.” (...) «De tots els exemples sobre la perpetuació de la impunitat del franquisme, el del Valle de los Caídos —que Tário Rubio rebateja com a Barri de les Llàgrimes— és el més revelador.

Franco, com va assenyalar el seu cosí i confessor, “va fer construir el monestir del Valle de los Caídos per perpetuar la victòria contra el comunisme, i tal vegada va voler imitar Felipe II, que va aixecar el Monestir de l’Escorial per commemorar la batalla de Sant Quintín”. La creu i l’espasa en sintonia amb la mentalitat i les regles polítiques de l’Antic Règim. Una aliança estratègica que precisava mà d’obra esclava per a la seva construcció. I ja sabeu d’on la van obtenir. Aquestes reflexions i aquest desig de lluitar contra la impunitat i perquè resplendeixi la veritat estan explicitades al Valle de los Caídos i la repressió franquista de Tário Rubio.”

(Del pròleg de Josep Sánchez Cervelló. Professor d’Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili.)