dimarts, 05 de maig de 2020 Tornar a les notícies
Estudi: Els judicis penals als responsables del sistema de camps de concentració de Mauthausen-Gusen (Àustria)

Andreu Caralt Gimenez-05/05/2020-El camp de concentració (Konzentrationslager 'KL') de Mauthausen (Àustria) i la seva extensa xarxa de subcamps fou un dels sistemes que repartits per les noves fronteres del Tercer Reich va utilitzar el règim nazi alemany entre 1938 i 1945 per recloure, esclavitzar i assassinar amplis grups de persones, tant del mateix país com de nombrosos països estrangers, alguns d'ells ocupats en aquest període pels nazis.

El 1945, una coalició de forces antihitlerianes encapçalada pels Estats Units i la Unió Soviètica va derrotar militarment l'Alemanya nazi. El règim va col·lapsar amb l'ocupació absoluta del seu territori per part de diversos exèrcits d'aquesta coalició. En el marc de la progressiva conquesta del territori del Reich —durant l'hivern i primavera de 1945—els membres de la coalició van alliberar la xarxa de camps de concentració. Les autoritats militars de cada àrea van fer esforços per detenir els responsables del règim opressor, culpable de múltiples atrocitats, per posar-los a disposició judicial de tribunals militars. De manera paral·lela, s'iniciava una recerca de proves documentals per sustentar les acusacions.

Dos anys abans, l'octubre de 1943, els aliats havien decidit castigar els criminals de guerra i extradir aquells criminals del nazisme que havien comès els seus delictes en altres països1. Els principals responsables serien jutjats en un Tribunal Militar Internaciona (TMI) i la resta en tribunals militars en cadascuna de les zones d'ocupació en què es repartia Alemanya i Àustria. Aquest procés de justícia penal pretesament exemplificador, obert per les autoritats ocupants fins al 1949, s'acompanyaria d'un ampli però incomplet programa de justícia administrativa, amb la depuració de ciutadans d'ideologia nazi de l'administració pública, i de justícia reparadora per compensar les víctimes dels crims comesos i generar un nou escenari de democràcia, convivència i pau en una societat sotmesa durant anys a un adoctrinament nociu de valors antagònics durant anys als que ara es volien aplicar.

Un TMI amb membres de la coalició guanyadora va iniciar el 20 de novembre de 1945 a Nuremberg el principal procés de justícia penal contra el nazisme, amb 24 encausats representants del conglomerat d'institucions públiques i suport privat que va permetre sostenir el Tercer Reich. Els principals responsables de la xarxa de camps de concentració eren el mateix Führer, Adolf Hitler, el Reichführer de les SS, Heinrich Himmler, i el primer cap de l'Oficina Central de Seguretat del Reich (RSHA), Reinhard Heydrich. Els dos primers van cometre suïcidi i no van poder ser jutjats mentre que el tercer fou assassinat el 1942 a Praga per opositors txecs.

El principal responsable del sistema de camps de concentració jutjat i condemnat a Nuremberg fou Ernst Kaltenbrunner (1903-1946), que a partir de 1943 fou director de la RSHA, una organització sota control de l'organització de les SS2 que assumiria, entre altres, la direcció dels camps de concentració. En la seva qualitat de director de la RSHA, Kaltenbrunner fou acusat de cometre un vast programa de crims de guerra i crims contra la humanitat. Va ser condemnat a pena de mort3. El mateix tribunal va condemnar com a organització criminal a les SS així com la Gestapo i el Servei de Seguretat (SD) que el 1939 s'havien fusionat amb la RSHA.

El camp de concentració de Mauthausen va ser impulsat per una empresa creada per les SS —anomenada Deutsche Erd-und Steinwerke GMBH, DEST en el seu acrònim— amb l'objectiu d'explotar amb mà d'obra esclava la producció de materials de construcció4, en aquest cas una pedrera de granit. El camp principal i els seus 49 subcamps5 evolucionaria amb el pas dels anys fins a convertir-se en un punt massiu de concentració i assassinat de presoners. Entre 1938 i 1945 prop de 190.000 persones de 40 països van ser tancades en aquest sistema, dels quals uns 90.000 van morir. A data 27 de març de 1945, un total de 9.000 homes6 sota les ordres de les SS s'encarregaven de la vigilància del complex. El Mauthausen Memorial xifra que uns 5.000 estaven destinats al camp principal i 4.000 més a la xarxa de subcamps7.

A partir de novembre de 1945 i fins a desembre de 1947, l'Exèrcit dels Estats Units escollí l'antic camp nazi de Dachau, prop de Munic, per desenvolupar una sèrie de judicis militars contra guardes dels camps de concentració, personal mèdic, membres de les unitats de les SS i civils alemanys acusats de crims de guerra. Es van celebrar 465 judicis en aquest període, entre ells els dels responsables dels camps nazis i els seus subcamps de Dachau, Buchenwald, Flossenburg, Nordhausen, Mühldorf i Mauthausen. Es van jutjar un total de 1.200 acusats de crims de guerra amb un percentatge de condemnes del 73 per cent8.

A diferència de la nova tipologia de crims establerta en el gran procés de Nuremberg, els càrrecs contra els acusats dels judicis de Dachau seguien el model de la “violació de les lleis i els usos de la guerra”. En el cas dels acusats dels camps de concentració van ser acusats de participar en un pla comú per cometre crims de guerra amb tota mena d'atrocitats contra els presoners dels camps.

Entre març de 1946 i agost de 1947,el tribunal militar de Dachau va jutjar 62 casos contra acusats del sistema concentracionari de Mauthausen-Gusen afectant uns 367 acusats. Els acusats no eren només membres de les SS; també s'asseurien al banc dels acusats treballadors civils i deportats que treballaven com a vigilants del camp.

De la mateixa manera com havia succeït en el cas del gran procés de Nuremberg, els principals responsables dels camps de Mauthausen i Gusen no van poder ser jutjats. Els dos comandants del camp principal havien estat Albert Sauer, fins al 1939, i Franz Ziereis, d'aquest any fins al 1945. Els dos van morir el maig d'aquell any, abans de ser presos, el primer en combat prop de Berlin i el segon de les ferides rebudes quan intentava escapar del camp. El comandant de Gusen entre 1942 i 1945, Fritz Seidler, també va morir el mateix mes en un intercanvi de trets prop de la vila de Mauthausen. Altres membres de les SS de la cúpula d'aquest sistema, com George Bachmayer9, van cometre suïcidi abans de ser arrestats, jutjats i condemnats.

La causa contra els responsables del KL Mauthausen-Gusen, doncs, s'havia d'emprendre sense la presència dels seus màxims responsables. El primer cas, més conegut i nombrós, anomenat “Estats Units contra Hans Altfuldisch” i 60 acusats més es va desenvolupar durant sis setmanes, entre març i maig de 1946. El tribunal es considerava competent per jutjar els acusats perquè la llei internacional acceptava que membres d'un exèrcit o ciutadans civils d'un país enemic poguessin ser castigats pels tribunals establerts per la força d'ocupació per delictes contra les lleis i els usos de la guerra comesos abans del cessament de les hostilitats10. Una comissió d'investigació de l'Exèrcit nord-americà havia anat recopilant des de l'alliberament del camp evidències textuals, gràfiques i testificals per poder incriminar els acusats en l'atrocitat massiva comesa al camp.

La sentència fou contundent, 58 sentències de mort —algunes rebaixades posteriorment a cadena perpètua— i 3 condemnes de cadena perpètua. Entre els condemnats a mort i executats el maig de 1947 hi havia, entre altres, el governador nazi de la Baixa Àustria, August Eigruber, el responsable de la pedrera de granit de Mauthausen, Johannes Grimm, el metge cap del KL Mauthausen, Edward Krebsbach, i l'adjunt al comandant del mateix camp, Viktor Zoller.

En els següents mesos es van practicar la resta de judicis, menys mediàtics que el primer, i en diverses ocasions a un únic acusat. Dels més de 300 acusats un percentatge molt baix, 37 individus, van ser sentenciats a la pena de mort i executats. En altres casos, la imposició de llargues penes de presó va ser revisada i a principis dels anys cinquanta diversos acusats van obtenir la llibertat condicional. La severitat del càstig infligit en el primer cas dels judicis de Mauthausen es va diluir.

Els tribunals militars nord-americans van jutjar en primer període de postguerra un total de 1.814 persones, els tribunals francesos a 2.107 persones, els soviètics entre 25.000 i 45.000 persones i els tribunals alemanys a 1.085 persones11.

De manera paral·lela, els nous poders judicials alemanys i austríacs van crear amb autorització tribunals populars per jutjar els nazis nascuts en el país corresponent. En el cas alemany, només tenien la competència per jutjar nazis que haguessin comès crims contra alemanys o apàtrides12.

Abans del procés de Nuremberg, Àustria va establir uns tribunals especials populars destinats a perseguir els criminals nazis. Entre els crims investigats hi havia els comesos en camps de concentració i centres d'eutanàsia. La llei de Criminals de Guerra aprovada el 26 de juny de 1945 definia una àmplia tipologia de crims d'acord amb les atrocitats comeses pel règim nazi. Un paràgraf deixava clar que l'obligació d'obeir ordres no protegia l'autor del crim comès13. Al llarg dels seus deu anys d'existència van processar 137.000 individus, la immensa majoria abans del 1948. Un total de 28.000 sospitosos van ser portats a judici i un 48 per cent van rebre sentències condemnatòries. Es van executar 30 sentències de mort, 27 de cadena perpètua i 350 d'empresonament.

Aquests tribunals van ser abolits el 1955 amb 4.742 casos pendents. La persecució dels nazis va ser transferida als tribunals penals austríacs. En els 20 anys següents, només van ser jutjats 46 individus amb 18 sentències. L'any 1957 s'havia aprovat una llei d'amnistia que abolia les lleis que havien permès perseguir amb més eficàcia els criminals nazis per part dels tribunals populars. La complicitat personal d'antics deportats com Hermann Langbein o Simon Wiesenthal fent tasques d'investigació fou clau perquè les autoritats judicials austríaques obrissin causes en aquest període. Ara bé, l'any 1975 el Ministre d'Interior austríac, Otto Rösch, dissolia el petit departament dedicat a la investigació dels crims del nazisme14.

Al seu torn, el poder judicial alemany va obrir molts processos contra presumptes criminals nazis, assolint el punt àlgid el 1948. Un any més tard fins a 4667 persones havien estat sentenciades, encara que amb poques acusacions pels delictes més greus. El 1951, el govern federal aparcava la tipologia de crims contra la humanitat de naturalesa retroactiva i nascuda del procés de Nuremberg per jutjar sospitosos. En la següent dècada les causes obertes van disminuir notablement per la ineficiència del dret alemany i la davallada de les denúncies15.

L'aprovació a Alemanya d'una llei d'amnistia el 1950 va deixar en llibertat els acusats a menys de tres anys de presó. Temps després, l'aprovació de la llei de prescripció deixava només com a actes punibles les lesions personals, el segrest amb resultat de mort, l'homicidi i l'assassinat. De manera paral·lela, els augmentaven la revisió de les penes i l'aplicació d'amnisties per part de les potències aliades que havien sentenciat els primers criminals nazis16. I s'estenia la sensació que s'havia de tancar la ferida oberta del nazisme, en considerar que els «autèntics criminals» ja havien estat jutjats i condemnats a Nuremberg. La insuficient desnazificació de la classe judicial alemanya completava un quadre descoratjador per la persecució dels crims nazis en la dècada dels 50 a Alemanya i Àustria.

Diversos alts càrrecs del sistema de camps de Mauthausen-Gusen van ser afavorits pel relaxament en les penes imposades pels tribunals a partir de 1949. Així, el comandant del camp de concentració de Gusen ente 1940 i 1942, Karl Chmielewski, va escapar al final de la guerra i no fou jutjat fins al 1961 a cadena perpètua. Va morir el 1991. El metge cap de Gusen Sigbert Ramsauer va ser sentenciat el 1947 per un tribunal militar britànic a cadena perpètua per l'assassinat amb injeccions de benzina. Alliberat el 1954, va poder continuar practicant el seu ofici de metge i va morir el 1991.

L'empresari subministrador del gas mortal Zyklon B als dos camps, Anton Slupetzky, va ser condemnat a cinc anys de presó per un tribunal nord-americà. L'any 1949 fou alliberat i va continuar treballant en el control de plagues. Finalment, l'SS encarregat del funcionament del crematori i la cambra de gas de Mauthausen, Martin Roth, fou arrestat el 1951 però deixat en llibertat per falta d'evidències. No seria fins al 1970 que un tribunal federal alemany el condemnaria a set anys de presó. Va morir l'any 200317.

A diferència d'Àustria, l'interès a la República Federal d'Alemanya en la persecució dels crims nazis va despertar de nou a partir de 1958 amb la creació d'una oficina central de l'administració de justícia per a la investigació d'aquests crims. El símbol d'aquest canvi fou el judici entre 1963 i 1965 a 22 responsables del funcionament del camp d'Auschwitz-Birkenau. Ara bé, molts altres culpables no podien ser castigats perquè a la dècada dels 60 ja només es podia castigar l'assassinat tenint l'autor un interès personal en cometre el delicte18. Els acusats podien apel·lar de nou al principi d'obediència deguda.

Fins al 2005, la RFA havia acusat 6.656 individus, dels quals 1.147 van ser acusats de delictes d'assassinat. El nombre d'investigats s'havia elevat a 172.294 persones. La investigadora Sanya Romeike ho considera una xifra molt escassa, ja que el càlcul d'alemanys i austríacs que van participar en l'holocaust s'eleva entre 200.000 i 250.000 persones, dels quals la meitat —uns 100.000– van ser jutjats arreu d'Europa per aquests crims19.

L'estudi d'aquest cas de justícia penal en el marc del procés de justícia transicional aplicada a Alemanya i Àustria després de la derrota del Tercer Reich genera diverses conclusions. En primer lloc, les potències aliades ocupants van orquestrar uns judicis penals exemplificadors —el cas principal de Nuremberg i el primer de Mauthausen— en un apèndix més de la victòria militar sobre el nazisme. Els tribunals militars van continuar amb una intensa activitat processal els següents anys fins a la seva desaparició i derivació als tribunals estatals que ja havien iniciat processos pel seu compte. De manera paral·lela s'iniciaven programes de justícia administrativa amb amplis programes de desnazificació i de justícia reparadora.

Un conjunt de factors van provocar la dràstica caiguda de la persecució dels crims nazis a la dècada dels 50. Els governs d'ambdós països van mostrar poc interès a continuar finançant i adaptant la legislació per a una persecució sistemàtica dels culpables. Les denúncies van caure mentre moltes sentències es revisaven, s'aplicaven amnisties parcials, i sectors creixents de la societat apel·laven a mirar endavant i deixar de mirar enrere convençuts que el crim del nazisme havia quedat ja purgat. De la mateixa manera, la desnazificació fou revisada i molts simpatitzants van poder adaptar-se de nou als règims democràtics d'ambdós països. Quan de manera especial les autoritats alemanyes van reactivar la política de lluita contra el nazisme en el últim tram del segle XX i principis del XXI era massa tard perquè molts casos havien prescrit o els seus culpables havien mort.


1Romeike, Sanya (2016). Caso de estudio No. 1 La justicia transicional en Alemania después de 1945 y después de 1989. Academia Internacional de los Principios de Núremberg. Disponible en línia a <https://www.nurembergacademy.org/fileadmin/media/pdf/publications/Justicia_transicional_en_Alemania.pdf>, pàg. 9.

2Marsalek, Hans (2008). Storia del campo di concentramento di Mauthausen. Wien: Mauthausen Komitee Osterreich, pàg. 11.

3Owen, James (2007). Nuremberg. El mayor juicio de la historia. Barcelona: Crítica, pàg. 380.

4Marsalek, Hans (2008). Op.cit., pag. 12.

5Ibídem, pàg. 11.

6Ibídem, pàg. 117.

7Pàgina web del Mauthausen Memorial. Disponible en línia a

8Pàgina web Nazi War Crimes Trials: The Dachau Trials (1945-1948) de Jewish Virtual Library. Disponible en línia a <https://www.jewishvirtuallibrary.org/the-dachau-trials>

9Marsalek, Hans (2008). Op.cit., pag. 119.

10Pàgina web Nazi War Crimes Trials: The Dachau Trials (1945-1948) de Jewish Virtual Library. Disponible en línia a <https://www.jewishvirtuallibrary.org/jsource/Holocaust/dachautrial/50.pdf>

11Romeike, Sanya (2016). Op.cit., pàg. 12.

12Ibídem, pàg. 13.

13Garscha, Winfried i Kuretsidis-Haider (1997). Article War Crime Trials in Austria. Disponible en línia a <https://www.doew.at/cms/download/a184m/en_war_crime_trials.pdf>, pàg. 5.

14Documentation Center of Austrian Resistance (DÖW) (2006). Documentation Center of Austrian Resistance. Vienna: Rema Print, pàg. 80.

15Romeike, Sanya (2016). Op.cit., pàg. 14.

16Ibídem, pàg. 14.

17Association for Remembrance and Historical Research in Austrian Concentration Camp Memorials (2013). The Mauthausen Concentration Camp 1938-1945. Vienna: New Academics Press, pàg. 152.

18Romeike, Sanya (2016). Op.cit., pàg. 16.

19Ibídem, pàg. 17.

  • Judici als acusats de Mauthausen, celebrat a Dachau el 1946.
    Judici als acusats de Mauthausen, celebrat a Dachau el 1946.
  • Karl Chmielewski
    Karl Chmielewski
  • Anton Slupetzky
    Anton Slupetzky
  • Martin Roth
    Martin Roth