Diari de Guerra (Andreu Caralt).-25/07/2016.-Miquel Morera, biberó de 96 anys de la Columna Macià-Companys, observa amb expectació les cabrioles del caça F-18 de la base aèria de Saragossa sobre el cel blau de Pàndols. És l’instant final del calorós acte d’homenatge a totes les víctimes de la batalla de l’Ebre impulsat fa dècades pels supervivents de la Lleva de Biberó. Amb franquesa i un somriure als llavis, admet, «si l’enemic hagués tingut aquests avions a la guerra, no hauríem durat ni cinc minuts».Acompanyat de la seva família, el veterà és un dels pocs biberons que enguany va assistir a l’acte, sempre convocat un 25 de juliol, efemèride de l’inici de la batalla, a les 12 del migdia, a la Cota 705, on es va erigir un monument símbol de pau i reconciliació.
Quan abans de l’exhibició aèria i després de la missa, els biberons es van fer la ‘foto’ de família eren nou, més un desè que havia marxat abans. En total, deu supervivents, quasi tots de la Lleva del Biberó però també un supervivent de la 45 Divisió Internacional de 98 anys, Artur Tomàs, testimoni d’excepció de la retirada republicana del cap de pont de Serós, el 22 de desembre de 1938.
‘Res de guerres, porten odis’
El president de l’agrupació de supervivents, Pere Godall, va obrir l’acte amb un discurs emocionant. «Aquesta data, el 25 de juliol, no l’oblidarem mai. Vam perdre perquè les forces eren molt desiguals, cal reconèixer-ho. Naltres –els republicans– havíem de recuperar les muntanyes perdudes a la nit, perquè de dia només ens bombardejaven amb medis de tota classe» va explicar. «En van morir molts, d’uns i altres. Les guerres no porten res de bo, de veritat, només portin odis. Nosaltres demanem la pau i això que fem avui és per tots els caiguts a la batalla de l’Ebre».
Godall no s’acomiadà i va interpel·lar als presents a retrobar-se l’any vinent tot i que cada cop són menys «per llei de vida».
‘Tots cridaven la mare’
Un dels testimonis pocs coneguts fou el que va oferir el també biberó, Pere Torrents, portalliteres de la 42 Divisió Republicana, unitat encarregada de l’ofensiva secundària de la batalla de l’Ebre per Mequinensa. Pacifista convençut, va travessar el riu mentre companys seus, que ben just sabien nedar, morien ofegats.
La seva divisió va conquerir una porció àrida de terreny, l’anomenada bossa de Faió-Mequinensa. «Vam patir molt. Anàvem a recollir els ferits pel mig i ens van donar unes bosses de càmfora perquè feien tanta pudor els que eren morts que no podíem respirar. Encara n’hi havia de vius, que cridaven mare. Tots cridaven la mare i això et queda marcat».
Iniciada la retirada de la bossa, Torrents va haver de fer ús d’una granada de mà com a amenaça per poder creuar en barca al marge esquerre, a zona segura.
En el seu discurs, abans de la missa, el conseller Romeva va recordar l’existència d’un «deute generacional» amb les víctimes i combatents, com els biberons, motiu pel qual calia recordar i dignificar la seva memòria i lluitar contra l’oblit. El conseller va lamentar, però, que la guerra «com a institució» no s’ha perdut en els nostres dies i «avui hi ha gent que està patint les mateixes penúries» que 78 anys enrere.
La tragèdia dels biberons
Uns 27.000 joves d’entre 17 i 18 anys van ser cridats a files a corre-cuita per l’Exèrcit Republicà, després de l’impetuós avanç franquista l’abril de 1938, per nodrir les castigades unitats dels fronts del Segre i l’Ebre. Després d’uns dies d’instrucció, van ser enviats al combat.