Diari de Guerra (Andreu Caralt).-13/03/2015.-Els periodistes i escriptors Jordi Finestres i Xavier G.Luque han presentat el seu nou llibre, ‘El Barça segrestat. Set anys intervingut pel franquisme (1939-1946)’ (Ara Llibres, 2014), una història amb documentació inèdita que destapa els set anys en els quals el FC Barcelona fou intervingut pel franquisme, de 1939 a 1946. 

- Com sorgeix la idea d’escriure el llibre?

- (Jordi Finestres) La teníem al cap feia bastants anys, de fet a partir de l’experiència d’escriure de manera conjunta el llibre sobre el cas Di Stéfano el 2006.Volíem explorar, investigar aquells aspectes de la història del Barça no prou explicats. I l’etapa entre l’entrada de les tropes franquistes a Barcelonael 1939 i fins al 1946 n’era una d’elles. Volíem saber què va passar, qui eren els protagonistes...Hem consultat molta documentació i hem entrevistat testimonis o hereus dels testimonis dels fets.

- És un període desconegut de la història del Barça?
- (Xavier G. Luque) No existia una monografia sobre aquesta època. Hi ha llibres globals de la història del Barça però aquest era un període poc estudiat.
És difícil saber-ne la raó, potser perquè es tracta d’una etapa de mal record i on segons el que s’explicava es podia deixar en mal nom a les persones
que havien estat al club. L’etapa del Barça durant la guerra també estava molt mal explicada però recentment s’han editat llibres que hi han aprofundit.

- Com definiríeu el període del Barça entre 1939 i 1946?
- (X.L.) Fou un intent clar i contundent de desnaturalitzar el club. Els informes policials del règim afirmaven que el FC Barcelona havia pecat de catalanista
i progressista durant la República i els anys de la guerra. I això s’havia de fer pagar d’alguna manera. Cal recordar que el president del club, Josep Sunyol, fou assassinat pel franquisme l’agost de 1936. Pel que fa a l’equip, el Barça va fer una gira per França i Mèxic el 1937 i la immensa majoria ja no va tornar. I el camp de les Corts a punt va estar de convertir-se en aparcament per als tancs durant l’entrada de les tropes el gener de 1939. El Barça estava molt malmès. Es va produir una lluita entre canviar absolutament l’entitat, fins i tot el seu nom per dir-li F.C. Espanya, i els que volien aprofitar el club per convertir a l’espanyolisme el seus aficionats, opció que va triomfar.

- I els dirigents?
- (X.L) Van sotmetre a un procés de depuració als antics dirigents si aquests volien recuperar el càrrec. Pocs ho van poder fer mentre s’integrava policies com el temut Manuel Brabo Montero i altra gent aliena dins l’estructura del club. Tot i així, durant 13 mesos i mentre la competició oficial s’havia reiniciat el règim no decidia en quines mans deixava el Barça. Tot plegat en un entorn de por i delacions.

- Què va passar?
- (J.F.) Fou un nomenament a dit, el general Moscardó escollí el marquès de la Mesa de Asta, Enrique Piñeyro.

- Al llibre hi apareix la història d’un personatge ebrenc.
- (X.L.) El tortosí Esteve Pedrol. Fou jugador del Barça a finals de la dècada del 20. Va guanyar la primera lliga del club, la del 28-29 jugant com a titular. A
l’estiu de 36 està a punt de retirar-se. Iniciada la guerra, forma part del comitè de treballadors del club que s’organitza per evitar que el Barça caigui en
mans d’elements de la CNTFAI. Un any més tard, formarà part de la famosa expedició a Mèxic, on exerceix de delegat. No tornarà a Catalunya fins al
1940 i encara juga un últim partit amb l’equip. Hi ha un altre personatge prou rellevant, el coronel Josep Vendrell, nascut a Tarragona, escollit president
de la institució el 1943.

- I hi ha un capítol dedicat a la golejada del Madrid 11-1 a Chamartín, el 1943.
- (J.F.) Hi va haver amenaces i coaccions de la policia al vestidor del Barça per a que perdessin. Era una eliminatòria de Copa i a l’anada els blaugrana
havien guanyat 3-0. Es va generar un ambient irrespirable. Aquella eliminatòria i el cas Di Stèfano van encendre la gran rivalitat que mantenen els dos
clubs. Fins llavors, l’Espanyol era el gran rival. El marquès, que encara era president, va protestar i va presentar la dimissió. Tot i que fidel al règim,va posar per sobre el seu recent barcelonisme. El Barça, en aquells anys, va mostrar que era més que un club, la seva capacitat de resistència davant de tot
tipus d’adversitats, malgrat tot.