Durant la Segona Guerra mundial milers de refugiats i refugiades van creuar els Pirineus aprofitant els nombrosos passos fronterers de muntanya que comuniquen França amb Catalunya. Els camins de l’Alt Empordà van ser els més transitats atesa la facilitat de pas que presenten. Un cop a Espanya van ser detinguts en presons i camps de concentració fins que finalment se’ls autoritzava a dirigir-se cap a la seva destinació.

Entre aquests centenars de refugiats i refugiades arribats a terres empordaneses n’hi van haver alguns d’una significació especial. El cas més destacat és el del filòsof jueu alemany Walter Benjamin (1892-1940), per la rellevància del personatge i per les tràgiques circumstàncies que van envoltar la seva estada.

Walter Benjamin, per qüestions polítiques i per la persecució antisemita dels nazis, es va exiliar a París. Durant l’ocupació alemanya de França va fugir cap al sud i va arribar a Portbou, el 1940. Allà es va veure pres per l’angoixa, la incertesa i la frustració provocades per la negativa de les autoritats espanyoles d’atorgar-li el visat per creuar l’Espanya de Franco i arribar a Lisboa, punt d’embarcament cap a EUA, la seva destinació final.

Benjamin havia sortit de Banyuls sur mer i va morir a la fonda França de Portbou, el 26 de setembre de 1940, a l’edat de 48 anys. S’atribueix com a causa del seu suïcidi la intenció del govern espanyol de retornar-lo a França.

Les circumstàncies posteriors a la mort del Walter Benjamin han contribuit a una certa mitificació de la seva figura. El doctor Vila, que va certificar la seva mort, el va inscriure literalment com a ‘Benjamin Walter’, tot allunyant qualsevol parentesc i relació jueva. Benjamin va ser enterrat a corre-cuita al cementiri catòlic, al nínxol 563, que, durant 5 anys, va deixar pagat Henry Gurland. Passats aquests cinc anys, les restes de Walter Benjamin van ser dipositades a la fossa comuna del cementiri de Portbou, honorant d’aquesta manera, des la inconsciència, la memòria d’aquell que havia dit: ‘La història no és solament una història dels triomfadors, dels dominadors, dels supervivents, és primàriament la història del sofriment del món: Són aquests els éssers anònims, privats del nom i la memòria, els qui sustenten la història’.

El cementiri de Portbou va ser visitar l’octubre de 1940 per la filòsofa Hannan Arendt, amiga personal de Benjamin, que poc temps després va escriure: ‘El cementiri dóna a la badia, directament sobre el Mediterrani; està tallat en la pedra i llisca en el penya-segat. És un dels llocs més fantàstics i més bells que jo he vist mai a la meva vida’

Avui el cementiri de Portbou, visible des del coll de Belitres, i el seu entorn més proper forma part del Memorial Walter Benjamin.

El centre d’aquest espai memorial és la làpida dedicada de Walter Benjamin aixecada dins el cementiri. Una placa commemorativa recorda una de la conegudes frases del filosof. El conjunt està envoltat de pedres de petites dimensions,col·locades per les persones que visiten l’espai. Les pedres col·locades en una làpida són símbol de record i respecte en la cultura jueva. A les portes del cementiri una segona placa col·locada a la paret recorda el filòsof.

Ara bé, l’element que més sorpren al visitant i ofereix un reflexió íntima sobre l’exili i la persecució dels règims feixistes és el conjunt escultòric construit per l’artista israelià Dani Karavan. El conjunt, anomenat Passatges, està format per una escala coberta que neix al costat mateix del cementiri i descendeix fins a quasi tocar l’aigua del mar mediterrani. Un vidre transparet amb una frase de Benjamin impedeix al visitant arribar fins al mar. El conjunt, d’alta qualitat estètica i evocadora, es troba en bon estat de conservació gràcies a la intervenció de les autoritats locals.