A mitjans del mes d'abril de 1938, el Batalló número 1 de destruccions, de l'Exèrcit de la República va destruir els tres ponts sobre el riu Ebre a la ciutat de Tortosa per impedir l'avanç franquista al marge esquerre del riu. Aquest fet simbolitza la conquesta definitiva de l'Exèrcit franquista de tot el marge dret de l'Ebre i l'establiment del riu com a nova línia de front entre els dos bàndols. Aquesta situació s'allargà fins el 13 de gener de 1939, quan Franco inicia la conquesta definitiva de Catalunya en aquest sector.

Historiadors i tortosins que han relatat els fets d'aquell període divergeixen sobre el dia exacte de la destrucció premeditada de les infraestructures. L'escriptor i polític tortosí, Joan Cid i Mulet, afirma en la seva obra, 'La Guerra Civil i la Revolució a Tortosa (1936-1939)', que el pont de l'Estat fou dinamitat el 16 d'abril a les 20.00 hores. Josep Subirats Piñana, en canvi, al seu llibre 'Tortosa, front de guerra' assevera que la destrucció dels ponts es va produir el 18 d'abril. Finalment, l'historiador Lluís M. Mezquida en la seva reconeguda obra 'La Batalla del Ebro. Asedio a Tortosa (...)' afirma amb tot luxe de detalls que la destrucció es va produir el dia 19 a les 18.00 hores aproximadament.

A l'hora que s'ordenà la destrucció dels ponts, explica Mezquida, encara creuaven unitats i material bèl·lic republicà en retirada. Primer fou destruït el pont de l'Estat, després el de la Cinta -que no ha estat reconstruït-, i finalment el pont del ferrocarril.

El pont del ferrocarril fou ràpidament reconstruït el 1940. Un any més tard s'obrí al trànsit rodat el nou pont de l'Estat.Aquest pont realitza avui el mateix servei, la connexió de vehicle si vianants entre les dues ribes del riu. El pont del ferrocarril s'ha convertit en un tram de la via verda.

Pont de la Cinta

Fou inaugurat el 1895, tres anys després de l'incendi del pont de barques, per l'empresa Maquinista Terrestre y Marítima de Barcelona. Era un pont de peatge, proper al Palau Episcopal, propietat del Banc de Tortosa que comptà amb el beneplàcit de l'església i la burgesia de la ciutat. La destrucció va mantenir intacte el pilar central del pont. Després de la seva destrucció, els propietaris van demanar un elevat pressupost per a la seva reconstrucció però no va obtenir el finançament ni de l'Ajuntament ni de l'Estat. Sobre la pilastra central del pont de la Cinta s'erigí, el 1966, el controvertit monument als caiguts de la batalla de l'Ebre, inaugurat per Franco, i avui encara dempeus.

Pont de l'Estat

A molt pocs metres del pont de la Cinta, es va erigir anys després el pont de l'Estat, que durant dècades la única via de comunicació per a vehicles i vianants entre les dues ribes de la ciutat. L'estructura es finalitzà el 1900 però no disposava d'uns accessos adequats per als vianants. A més, les pendents d'entrada i sortida del pont dificultava el pas dels carruatges, a diferència del pont de la Cinta, a nivell de carrer. Les detonacions va destruir totalment les pilastres dels ponts per la potència de la munició col·locada. El primer tram, proper a l'església del Roser, es va desplomar sobre el riu. El segon i el tercer tram va quedar enfonsats al riu.

La Comissió Gestora del primer ajuntament franquista insistí en la reconstrucció del pont de l'Estat en detriment del pont de la Cinta. La nova infraestructura fou inaugurada el 1941 amb la presència del ministre d'Obres Públiques franquista. Després de la guerra i fins que no fou inaugurat, es va construir una passarel·la per comunicar les dues ribes entre els dos antics ponts.

Pont del ferrocarril

El pont del ferrocarril de la línia de la Val-de-Zafan que unia les Terres de l'Ebre amb l'Aragó fou projectat al voltant del 1865 i finalitzat tres anys després. Entre 1911 i 1913, s'erigí just al costat el nou pont del ferrocarril, més ample i modern, que evitava els problemes d'estretor de l'anterior infraestructura. El pont, de 225 metres de llargada, també fou massivament destruït tot i que un dels trams, al costat del marge esquerre, va quedar quasi intacte.

La seva reconstrucció fou prioritària després de la Guerra Civi. La Dirección General de Regiones Devastadas assumí l'obra i el 1940 el pont reconstruït era una realitat. El primer tren de la línia de la Val-de-Zafán va creuar la infraestructura l'any següent.

El pont va quedar en desús el 1996. Les obres de reforma executades per l'Estat es va iniciar el 2011 i a la primavera de 2013 es va obrir al pas de vianants i bicicletes com a infraestructura de la Via Verda de la Val-de-Zafán.