El castell de Miravet és un dels monuments històrics més visitats de les Terres de l’Ebre. Situat dalt d’un turó, domina el poble de Miravet, el riu Ebre i els muntanyes del voltant. L’origen de la fortalesa és remunta a l’època de dominació musulmana a Catalunya. Després de la reconquesta, el comte català Ramón Berenguer va donar el castell i les terres del voltant a la mítica Orde del Temple, nascuda a Terra Santa per a protegir la visita dels peregrins als llocs sagrats del cristianisme. Amb la capitulació i detenció dels templers de la Corona d’Aragó l’any 1308, el castell passa a mans de l’Orde dels Hospitalers. Durant els segles següents, el castell és un dels escenaris de bona part dels conflictes bèl·lics que succeeixen a Catalunya. Finalment, al mes d’abril de 1938, la fortalesa és ocupada per les tropes franquistes que conquereixen el marge dret del riu Ebre.

La nit del 25 de juliol de 1938, milers de soldats republicans creuen en silenci el riu Ebre per atacar les forces enemigues que defensen el marge dret del riu, on hi ha poblacions com Ascó, Flix, Móra d’Ebre, Benissanet i Miravet. El soldats de la 11 Divisió, del V Cos d’Exèrcit del Tinent Coronel Enrique Líster creuen el riu aquella matinada. A Miravet, la guarnició franquista instal·lada al castell es prepara per defensar la fortalesa amb fusells, metralladores i bombes de mà. El 7 batalló de Arapiles resisteix els atacs de la infanteria republicana. La 11 Divisió decideix llavors instal·lar peces d’artilleria pesada davant del castell, a l’altre ribera del riu. La fortalesa es bombardejada, el comandant del batalló mor i els seus soldats es rendeixen. A les 14.00 hores, oneja la bandera republicana a dalt del castell.

Els republicans instal·len una passarel·la per a facilitar el pas de tropes. Això provocarà que Miravet sigui un objectiu de l’aviació franquista. Miravet va ser un dels punts més importants de connexió entre el front i la reraguarda republicana i es va convertir en un dels llocs estratègics de proveïment dels soldats. El 5 de novembre és reconquerida pels franquistes.

El castell de Miravet és accessible en cotxe i a peu. Propietat de la Generalitat de Catalunya, la fortalesa es pot visitar de dimarts a diumenge.

El Testimoni

Extracte del llibre ‘La Batalla del Ebro’ de Jorge M. Reverte (Editorial Crítica) , pag. 60-61

‘En Miravet, la resistencia en el castillo templario que preside el pueblo es más eficaz que en otros puntos. Los hombres del 7 batallón de Arapiles reciben la orden de concentrarse y se defienden desde las fortificaciones con fusiles, ametralladoras y bombas de mano.

José Martínez, que pertenece a las unidades de reserva del batallón, se incorpora al combate cuando “ya hay un fregado de mil demonios”. Él y los suyos se defiendes como pueden, y Martínez piensa que los asaltantes deben llevar cada uno un “naranjero” porqué su fuego es nutridísimo. Están asustados con la que se les ha venido encima. El teniente que manda su sección les grita:
-Hacía el castillo, deprisa
El contingente de reserva sube hacía la fortaleza atravesando el pueblo y se parapetan cuando lo alcanzan. Todavía está oscuro, y tiran por tirar hacía donde piensan que se encuentran el enemigo. Los contrarios parecen saber, sin embargo, lo que hacen, porqué su fuego es muy preciso. Les fríen con sus automáticas. Los parapetados en el castillo reciben con alivio el sonido y los resplandores del fuego de artillería propia, instalada en Benissanet.
Las primeras unidades republicanas, del batallón especial y de la III brigada, intentan el asalto frontal y son rechazados varias veces con abundantes perdidas. Los heridos caen rodando por la pendiente y son evacuados con dificultades en las barcas que traen refuerzos.
Al amanecer las cosas no mejoran para Martínez y sus compañeros. La artillería ha dejado de protegerles, su sonido se ha marchitado sin que sepan por qué, aunque la potencia del fuego enemigo anuncie la peor de las posibilidades. Están desmoralizados, sin agua, y el calor aumenta según avanza el día.
Para vencer la resistencia del castillo, es preciso colocar piezas artilleras en la orilla contraria, que ensayan el tiro directo. Las defensas de adobe y piedra saltan hechas añicos. Ante eso, los defensores poco pueden hacer. Las bajan aumentan. El comandante del batallón muere a causa de uno de los impactos. Los defensores se rinden, agotadas las municiones y las vituallas, y sin ninguna esperanza de recibir socorros. Tienen demasiado miedo como para sentir hambre. Nadie piensa en comer, pero sí necesitan con angustia beber algo. La bandera republicana ondea a las dos de la tarde en lo alto del castillo”


El símbol de la propaganda

La comissaria de propaganda de la Generalitat de Catalunya va divulgar entre els mitjans de comunicació una imatge que s’ha convertit en mítica. El pas dels soldats republicans a peu amb el poble i el castell de Miravet al fons s’ha convertit en el símbol gràfic de l’ofensiva de la batalla de l’Ebre. La realitat és que en aquesta zona del riu no es pot creuar a peu l’Ebre. Per tant, hi ha diverses versions sobre com es va poder realitzar la imatge. Una versió assegura que els soldats van ser desembarcats en llanxes a pocs metres de l’altre riba del riu i van recórrer, així, l’últim tram a peu. Una segona versió, la més estesa al poble de Miravet, assegura que la imatge dels soldats en formació d’atac està realitzada en un camp de blat. Sobre la imatge s’hauria superposat una fotografia de Miravet amb el riu Ebre en primer pla.


El descobriment

El descobriment de projectils de la batalla de l’Ebre al camp de batalla no és un fet excepcional. El mes d’abril de 2010 es va descobrir durant unes obres de rehabilitació al castell de Miravet l’existència d’un projectil d’artilleria de la Guerra Civil encastat a la muralla. El projectil, de procedència italiana i segurament utilitzat pel bàndol nacional, es trobava a uns sis metres d'alçada. Els Mossos d'Esquadra es van traslladar fins a Miravet i, després d'ubicar unes bastides i netejar de pedres la zona, van poder treure el projectil intacte. El projectil estava actiu i, per causes desconegudes, no havia explotat, encara que es troba en perfecte estat. A més del seu corresponent material explosiu, l'artefacte també contenia al seu interior àcid pícric, una pols de color groc que causa picor i irritació. El seu diàmetre era de 155 mil·límetres, fa uns 50 centímetres de llarg i pesa 10 quilos.