El pont sobre el riu Kwae (Kwai) és un dels espais històrics més populars arreu del món vinculats a la Segona Guerra Mundial. Situat a la ciutat tailandesa de Kanchanaburi, a la zona anomenada Tha Makham, aquesta estructura d'acer es coneguda per milions de persones arran del film de Hollywood, 'El pont sobre el riu Kwai' (The Bridge on the River Kwai), guanyador de set premis Òscars l'any 1957.

El guió de la pel·lícula està basada en la novel·la de l'autor francès, Pierre Boule. L'investigador, autor d'una intensa recerca sobre el ferrocarril de la mort i creador del museu Centre del Tren Tailàndia-Birmània a Kanchanaburi, Rod Beattie, constata que la història relatada al film s'allunya molt de la realitat. En primer lloc, el pont és una estructura més de la colossal infraestructura del tren entre Tailàndia i Birmània construït per ordre de l'exèrcit japonès entre 1942 i 1943. Beattie afirma que altres punts del recorregut tenen una transcendència històrica molt major que el pont, com l'anomenat Hell Fire Pass (Congost de l'Infern) o el pont sobre el riu Song Khalia, prop de la frontera amb Birmània, on l'investigador assegura que van succeir alguns dels pitjors esdeveniments de tot el projecte amb prop de 1.200 morts a causa de les extremes condicions de treball, la brutalitat, el temps, malalties i manca de menjar, entre d'altres.
 

De fusta i d'acer

A Kanchanaburi-Tha Makham, l'exèrcit japonès va construir dos ponts sobre el riu Maeklaung, que les autoritats tailandeses batejarien després de l'èxit de la pel·lícula com a riu Kwai Yai per a satisfer la creixent demanda de visitar un pont del ferrocarril. Un dels ponts era una estructura temporal de fusta per a permetre el tràfic mentre que el segon pont era permanent i construït en acer i ciment. Quan el pont d'acer es va finalitzar, els japonesos van desfer el pont de fusta. Immediatament després del pont, el trajecte del ferrocarril seguia la traça d'un afluent del riu principal, anomenat Khwae Noi i conegut avui com a Kwai Noi.

Bombardeigs aliats
A finals de l'any 1944 els bombarders de la forca aèria dels Estats Units van iniciar una campanya d'atacs des de les seves bases aèries a la Índia contra el trajecte del ferrocarril, tot prioritzant els ponts, una de les estructures més vulnerables del recorregut. De manera paral·lela, els japonesos van reconstruir el pont de fusta desfet un any abans amb previsió de possibles atacs sobre el pont d'acer. El 29 de novembre de 1944 es va produir el primer d'uns seguit d'atac contra els ponts. Setmanes després els aliats van començar a utilitzar bombes guiades 'Azon' contra els ponts, que van ser reparats, fins un atac final datat el 24 de juny de 1945 que va destruir una part significativa del pont d'acer i va partir en dos el pont de fusta. Després d'això, l'exèrcit japonès renuncià a reparar el pont d'acer i es concentrà en tornar a posar en servei el pont de fusta. Aquesta mateixa estratègia s'utilitzà al tram birmà del trajecte, on tots els ponts d'acer també van ser destruïts.

Després de la guerra, el govern britànic va vendre el ferrocarril al govern tailandès. El pont sobre el riu Kwai va ser reconstruït parcialment mantenint part de la seva estructura original, com les pilones i alguns dels arcs exteriors. El pont, avui, es manté en ús i forma part del trajecte entre Bangkok Noi i Nam Tok, bona part del qual és el recorregut original -entre Ban Pong i Nam Tok-. L'extrem est del pont està presidit per dues bombes d'aviació.

El pont és una atracció turística que rep milers de visitants. És habitual veure desenes de persones passejant pel pont i realitzant nombroses fotografies. Al seu voltant hi ha una potent indústria turística amb nombrosos restaurants i tendes de souvenirs.

The Death Railway

Després d'entrar a la Segona Guerra Mundial el desembre de 1941, les forces japoneses van ocupar ràpidament la major part del sud-est asiàtic. El 1942, per tal de trobar una línia més curta i més segura de subministrament entre Birmània (avui Myanmar) i Siam (avui Tailàndia) els japonesos van decidir utilitzar els presoners de guerra i treballadors civils per construir una línia ferroviària única per unir els ferrocarrils existents a Thanbyuzayat a l'oest i Ban Pong a l'est. Dues forces, una amb seu a Tailàndia i una segona a Birmània, van treballar des dels extrems oposats de la línia fins unir-se a Konkuita l’octubre de 1943. El projecte va costar la vida d'aproximadament 15.000 presoners de guerra i civils i la de 100.000 civils com a resultat de la malaltia, la desnutrició, l'esgotament i els maltractaments.