‘Never throughout all of German history have greater and nobler buildings been planned, begun and completed than in our own time (...). This is why these buildings are not intended for the year 1940, or for the year 2000, but, rather, they should reach out, like the cathedrals of our past, into the centuries of the future‘
(Hitler in Nuremberg, September 7, 1937)

El NSDAP celebrà els anys 1927 i 1929, molt abans d’arribar al poder, els seus dos primers congressos a Nuremberg. Hitler va escollir la capital de la regió de francònia per raons polítiques i pràctiques. D’una banda, els nazis gaudien d’un fort suport a la ciutat, entre ells del cap de la policia, i de l’altre, el passat imperial de la ciutat durant l’edat mitjana fou utilitzat per a potenciar el concepte de nou imperi germànic que volien crear els nazis. En aquest sentit, el partit utilitzà l’eslògan ‘De la ciutat de les Dietes Imperials (Reichstage) a la ciutat dels Congressos del Partit (Reichsparteitage)’. Amb aquesta apropiació indeguda del passat imperial de la nació, Hitler es volia presentar com a protector i renovador del Reich. Aquesta estratègia es va culminar el 1938 amb el retorn de les insígnies i relíquies imperials de Viena.

El 1934 el jove arquitecte Abert Speer va rebre l’encàrrec de planificar la seu permanent dels Congressos del III Reich, un complex gegantí d’edificis, espais oberts i jardins d’11 quilòmetres quadrats de superfície. Les estructures havien d’impressionar i intimidar, reclamar disciplina i oferir un sentiment de comunió. Era arquitectura al servei de la propaganda i una nova demostració de poder del nou govern dictatorial. Hitler s’involucrà personalment en la majoria dels projectes constructius i Speer fou l’escollit per executar les fantasies arquitectòniques de poder i dominació de Hitler.

Només uns quants elements dels complexes van completar, altre no van anar més enllà dels fonaments o l’esquelet de l’edifici. La construcció del complex va pràcticament finalitzà a l’inici de la Segona Guerra Mundial.

Actualment es pot fer un recorregut d’unes dues hores per l’immens recinte. Cada element significatiu està senyalitzat amb un plafó interpretatiu que inclou diverses imatges. A tot el complex hi ha 21 plafons d’aquestes característiques.

Kongresshalle 
Una de les dues construccions més emblemàtiques del complex és el Kongresshalle, una rèplica intimadatòria i gegant del coliseu romà amb una capacitat per a 50.000 persones. Amb base de 275 x 265 metres és la relíquia de major tamany de l’arquitectura monumental del Tercer Reich existents a Alemanya. Les obres es van iniciar a l’11 de setembre de 1935 amb la posada de la primera pedra per part de Hitler davant de 6.000 espectadors. Quatre anys més tard, les obres es van aturar amb un 60 per cent de l’obra. L’estructura exterior de granit del Kongresshalle es va finalitzar però el seu interior, un enorme auditori sense columnes, i la teulada no s’executà.

Acabada la guerra, el gegant inacabat es convertir en propietat de la ciutat de Nuremberg. A l’any 1949 s’hi celebrà una fira de construcció amb la participació de més de 500 companyies i 300.000 visitants. Al 1950 s’habilità un restaurant a la segona planta. En els següents anys fou escenari de diversos tipus d’actes com fires de vestits tradicionals o reunions d’exiliats. Tot i això, les autoritats no van poder trobar un destí definitiu per a l’edifici. Van sorgir projectes per a convertir-lo en un palau de congressos, un estadi de futbol, un cinema per a vehicles, una residència d’avis i també va sorgir la idea de dinamitar l’edifici. Cap dels projectes fructificà. Al 1969, l’Ajuntament de Nuremberg escollir un camí pragmàtic, el Kongresshalle es va convertir en un espai de magatzems llogats a diverses companyies.

Els projectes per a reconvertir l’edifici, tanmateix, van continuar. A l’any 1987 una empresa privada va proposar invertir 500 milions de marks per a transformar-lo en un gran centre comercial. L’Oficina Bavaresa per a la protecció dels monuments històrics ho va rebutjar mentre que creixi la sensibilitat de la societat civil de mantenir aquest llegat. A partir de 1996 es van iniciar els passos per a construir en una ala de l’edifici un centre de documentació permanent sobre la construcció del complex dels congressos del partit. A l’any 2001 va obrir les portes el nou centre de documentació ‘Fascinació i terror’. Cada any més de 170.000 persones d’arreu del món visiten el centre.

Grossestrasse 
El principal eix viari de la seu dels Congressos fou la gran avinguda, Grossestrasse, de 60 metres d’amplada i dos quilòmetres de longitud entre el Kongresshalle i el March Field. L’avinguda estava alineada amb el castell imperial de Nuremberg, al centre del nucli antic. D’aquesta manera es pretenia crear un enllaç simbòlic entre l’antiga ciutat imperial i el complex del congressos. Un total de 1.500 metres van ser completats l’any 1939 després de col·locar 60.000 lloses de granit. Després de la guerra, l’aviació nord-americana l’utilitzà com a pista d’aterratge. Actualment, l’avinguda s’utilitza com aparcaments de grans esdeveniments, entre ells els partits de futbol de l’equip de la ciutat.

Municipal Sports Stadium 
L’estadi municipal fou construït entre el 1923 i 1928 dins el futur recinte dels congressos. Amb l’arribada del Tercer Reich fou transformat per acollir actes dels congressos. S’amplià l’entrada al camp i s’edificà una tribuna pel Führer. Actualment l’estadi és la seu de l’equip de futbol de la ciutat.


Zeppelinfeld i Zeppelintribune
El Zeppelinfield i la Zeppelintribune. És el conjunt d’edificis de major significació històrica del complex dels congressos i la única completament finalitzada. El seu nom obeeix a que l’any 1907 aterrà en aquesta àrea un dirigible Graf Zeppelin. Construïda entre 1933 i 1937, l’estructura recorda un enorme auditori amb grades pels espectadors i una tribuna principal de 300 metres de llargada modelada segons el patró de l’Altar de Pergamo, una de les obres mestres de l’arquitectura clàssica conservat al Museu Pergamo de Berlin. Aquest fou un dels escenaris a l’aire lliure de les grans concentracions de partidaris del Führer, immortalitzades al film propagandístic de Leni Riefensthal ‘El triomf de la voluntat’ (1934). Més de 160.000 persones es podien congregar dins el recinte.

Durant la Segona Guerra Mundial, aquest complex es va mantenir intacte. Al 22 d’abril de 1945, l’Exèrcit dels Estats Units va celebrar aquí la seva desfilada de la victòria. Després de la cerimònia, la gran esvàstica de coure daurat que coronava la tribunal principal va ser dinamitada, una de les imatges filmades més conegudes de la Segona Guerra Mundial i que simbolitzava el final del Tercer Reich i del Nacional Socialisme. A l’any 1967, la ciutat de Nuremberg va demolir la galeria de columnes de la tribuna principal perquè eren insegures. Alguns anys més tard, les dues torres laterals de la tribuna també van ser enderrocades fins a la meitat de la seva alçada.

Des de 1945, l’antiga seu dels congressos ha servit per a diversos propòsits. Algunes zones s’han utilitzat per a celebrar-hi esdeveniments culturals i esportius com el ‘Rock im Park’ o la carrera automobilística ‘200 milles de Nuremberg’. Tot i això, la tribunal principal està molt deteriorada. Cada any, l’Ajuntament destina 100.000 euros al manteniment de la tribuna, danyada per les explosions patides. Un cartell situat a les grades de la tribuna adverteixen als visitants que no poden garantir la seva seguretat. Una rehabilitació adequada de l’estructura requeriria d’una inversió de 70 milions d’euros i es podria allargar durant un període de 10 anys.

Deutsche Stadium
A la mateixa alçada del Zeppelin, però al cantó oposat de la Grossestrasse s’havia d’aixecar l’edifici de dimensions més extraordinàries del recinte. Es tractava del Deutsche Stadium, amb una capacitat per a 400.000 persones, el més gran del planeta. El monstruós edifici havia superar els 120 metres d’alçada i acolliria els jocs de combat nacionalsocialistes, una espècie de jocs olímpics germànics. L’estructura inspirada en l’antic estadi d’Olímpia mai es va construir i només es van realitzar treballs de fonamentació. El forat generat es va omplir amb aigua per a formar l’actual llac Silbersee. A la seva riba sud s’alça un turó crear amb la runa del destruït nucli antic durant la guerra. El 1958 es va convertir en un mirador.

March Field
La Grossestrasse havia de conduir a la multitud fins el March Field, un espai obert rectangular d’enormes dimensions, 700 x 900 metres de superfície que havia d’acollir les demonstracions militars de la Wehrmacht. Estaria envoltat per 24 torres defensiva i grades pels espectadors. Les exhibicions militats havien de preparar al poble alemany per a la guerra mental i emocionalment. La construcció de la tribuna rectangular s’inicià l’any 1938. 11 de les 24 torres d’entrada que envoltaven el recinte es van construir, però entre els anys 1966 i 1967 van ser enderrocades. El nom de March Field podria fer referència al Deu clàssic de la guerra, Mart, o al mes de març de 1935, moment en el qual es va tornar a introduir el servei militar obligatori a Alemanya.

The Luitpold Arena 
A l’any 1929 les autoritats van inaugurar un monument en record als soldats caiguts l’any 1929 a l’àrea verda de Luitpold (Luitpold Grove) ubicada A l’extrem del futur recinte nacionalsocialista. Els nazis ja van utilitzar aquest espai en el seu congrés de 1927 i dos anys més tard van integrar el monument recent construït però encara no inaugurat per honrar als caiguts. Hitler va fer que tots els membres del partit realitzessin un jurament de fidelitat a ell utilitzant l’anomenada ‘bandera de sang’, emprada durant el putsch de la cerveseria de Munic l’any 1923. A partir de 1933, aquesta àrea es va convertir en un camp des desfilades per a 150.000 persones. L’àrea fou nazificada amb la construcció d’una enorme tribuna coronada per tres enormes banderes nazis i dos àguiles imperials de bronze en els seus dos laterals. Entre els dos edificis es va construir l’anomenat ‘Carrer del Führer’. Aquest fou l’escenari de les massives cerimònies on Hitler i Himmler honoraven els màrtirs del seu ‘moviment’ i promocionaven l’esperit nacional de sacrifici. La gran tribuna i el carrer van ser destruïts i restaurats en el seu estat original de zona verda entre 1958 i 1959. Actualment es manté en peu el monument primigeni als caiguts.