Dachau és el camp de concentració nazi més conegut d’Alemanya, un dels primers que es  va convertir en un lloc d’homenatge global a les víctimes de múltiples nacionalitats i confessions que hi van morir (1965) i un dels més visitats dels món amb prop de 700.000 persones anuals.

El 20 de març de 1933, el màxim responsable policial de Múnich, Heinrich Himmler, anuncià l’establiment d’un camp de concentració a les afores de la petita ciutat de Dachau, situada a una vintena de quilòmetres de la capital de Baviera. D’aquesta manera, KZ Dachau es va convertir en l’únic camp de concentracració operatiu durant els 12,5 anys de poder del Tercer Reich. Durant els primers anys fou el més gran i més conegut de la xarxa creixent d’espais de repressió. El nom de Dachau aviat significà por i terror arreu d’Alemanya. Durant la seva existència va acollir més de 200.000 presoners de totes les condicions, de les quals 41.556 van morir, segons estimacions de l’estudiós Stanislav Zámecnik.

La visita a Dachau és imprescindible per a captar la magnitud i cruesa del terror nazi. Com a mínim són necessàries entre 3 i 4 hores per a poder visitar les exposicions, monuments commemoratius, temples religiosos, places d’homenatge i edificis històrics del camp

.-La visita s’inicia al nou centre d’informació, inaugurat el maig de 2009. L’edifici acull la recepció on es pot sol·licitar informació i adquirir un servei d’autoguia -disponible en diversos idiomes-, una llibreria seleccionada de títols -molts d’ells en alemany-, lavabos i un restaurant buffet. A la llibreria es pot adquirir un magníic catàleg sobre l’exposició permanent, imprescindible per a conèixer l’abast del camp.

.-Superat el centre d’informació, s’enfila un camí fins a trobar la Jourhaus, el temut edifici d’entrada al camp on es conserva l’inscripció pròpia de tots els camps nazis inscrita a la reixa de la porta ’Arbeit macht frei’ (El treball us farà lliures). Al costat de la porta d’entrada, s’hi col·locà l’any 1996 una placa en record a la 20ena Divisió Armada del 7è Exèrcit Nordamericà que participà en l’alliberament del camp el 29 d’abril de 1945 i a totes les víctimes del nazisme.

.-Un cop a l’interior, es pot accedir als històrics edificis de manteniment, situats davant de la plaça de recompte de presoners. Dins d’aquests complex d’edificis s’ha ubicat l’exposició permanent. El centre de l’exposició és la sala de cinema on es projecta de manera contínua un documental sobre la història del camp en anglès i alemany de 22 minuts de durada. L’exposició, molt extensa, ofereix a través de pannells amb textos, plànols, documents, imatges i una maqueta de grans dimensions, tots els aspectes al voltant del camp. La mostra es completa amb l’exhibició de molts diversos objectes propis del camp, com el vestit original d’un presoner del camp, un instrument de tortura per a golpejar els internats i objectes religiosos creats pels propis interns, entre d’altres. L’exposició permanent es tanca amb una segona exposició sobre els camps auxiliars de Dachau, entre ells el de Kaufering, i una habitació plena de plaques commemoratives que diversos col·lectius de represaliats han portat a Dachau durant les últimes dècades.

.-Darrera del complex d’edificis de manteniment s’amaga un edifici estret però de molta longitud utilitzat com a presó i conegut com a Búnker.. En una atmòsfera aterradora, de freda humitat i obscuritat, el visitant pot relitzar un trajecte pels passadissos i comprovar les deplorables condicions de les cel·les. En algunes cel·les s’an col·locat plafons explicatius, per exemple a la cel·la habitada per Georg Elser, autor de l’attemptat frustat contra Hitler a Munich l’any 1939. Altres cel·les i habitacions recullen la biografia dels torturadors i testimonis orals dels presoners a través de l’audioguia.

.-Davant de l’edifici de la mostra permanent, a la plaça del recompte dels presoners, s’aixeca el monument més significatiu del camp, el monument commemoratiu internacional inaugurat el 1968, obra de l’escultor jueu serbi Nandor Gild. L’element principal és una escultura de bronze aterradora que mostra diversos cossos humans atrapats en una valla de filferro espinós. A l’alçada del terra, s’acondicionà una doble rampa d’ascens i descens que s’uneixen en el punt més baix de la instal·lació, a l’alçada de l’escultura de bronze situada al seu davant. S’inicia el recorregut descendint per una rampa fins al punt més baix, on es recorda els presoners de múltiples condicions que van viure a Dachau. Tot seguit s’ascendeix una segona rampa, símbol de llibertat. Al final del monument, apareix una placa de grans dimensions on es pot llegir en diversos idiomes la frase ‘Mai més’.

.-A continuació es poden visitar els dos barracons de fusta reconstruits del camp de presoners on es poden apreciar les pèssimes condicions de vida dels interns a través duna passejada pels dormitors, banys i espais comunitaris.

.-A través de l’avinguda del camp, flanquejada pels mateixos arbres que van viure el terror nazi, el visitant es pot dirigir a l’exterior del recinte, on s’alcen dos crematoris i les camàres de gas, camuflades com a dutxes, però mai utilitzades. En un dels crematoris, una placa recorda la història de quatre joves oficials britàniques adscrites al Servei d’Operacions Especials que  van ser capturades, brutalment assassinades i els seus cossos cremats. La visió dels crematoris, les dutxes i les sales annexes que van apareixer cobertes de cadàvers un cop alliberat al camp l’abril de 1945 només es respon amb silenci.

.-Al costat del crematori principal es va construir una petita esglèsia de confessió ortodoxa.  Altre cop a l’interior del camp i de manera consecutiva es succeixen altres temples i monuments religiosos construits després de la guerra. Al 1960 es va obrir una capella catòlica dins el recinte, el 1967 s’inaugurà l’església protestant de la Reconciliació. El mateix any la comunitat jueva va construir un memorial molt evocador al costat de l’església.